Quan finalment aconsegueix posar-se de peu, no sap on és. Es passa la mà pel front i hi endevina la sang però la boira ni tan sols l’hi deixa comprovar. Encara perdut al mig del camp de batalla, sent el crit atàvic de triomf dels seus companys i corre. Ja no plou al sud oest del Gran Londres però en aquest fangar fa estona que és impossible distingir el color dels uniformes dels jugadors. Només ells es reconeixen entre si, com posseïts per un instint de supervivència; guanyar no és qüestió d’orgull, sinó de vida o mort.
Aquella tarda de 1863, a Mortlake, el futbol és poc menys que un esport de salvatges. L’objectiu dels dos equips és fer arribar com sigui un objecte amb ínfules d’esfera a la porteria rival. I cal recalcar el “com sigui” perquè sense ell no es poden entendre les dues grans maneres que existeixen de viure el futbol.
L’esport com a mitjà de sublimació de les pulsions de mort és una idea antiga i àmpliament sostinguda. I el futbol, la disciplina amb més seguidors del món, n’és el millor exemple. En les seves primeres versions el futbol és un esport agressiu i brut on impera la fortalesa física i el joc directe. La pilota ha d’entrar «com sigui». Amb aquestes característiques els jugadors semblen més guerrers que futbolistes i, per tant, els valors més admirats són els bèl·lics: honor, valentia, lleialtat o sacrifici, entre molts altres.
A mesura que el futbol es popularitza, n’evoluciona la pràctica. L’estratègia –concepte igualment bèl·lic– esdevé més important i complexa, i neixen diversos sistemes tàctics que busquen optimitzar el rendiment dels equips. Ara bé, a la base de tots ells segueixen presents els valors primitius castrenses. No és estrany, per exemple, que els grups d’animació ultra neixin com a abanderats d’aquests valors, considerats per ells l’essència del veritable futbol.
El públic desitja entretenir-se i el futbol-guerra és un espectacle amb tots els ingredients de l’entreteniment: emoció, velocitat d’acció, lluita, intensitat… Ningú no pot discutir-ne l’hegemonia. Ningú? En un racó del nord d’Europa està germinant una manera revolucionària d’entendre el futbol des de la base. Els preceptes són molt diferents dels del futbol-guerra. És impossible resumir-los però, per citar-ne alguns, al domini físic s’hi oposa el domini de la pilota; a l’atac directe s’hi oposa l’atac d’elaboració i no s’apel·la a l’honor sinó a la raó. Les ocasions es creen des del control; la pressió és ordenada i el gol és la conseqüència lògica del domini absolut del partit.
Hauran de passar molts anys perquè aquesta revolució culmini, però el destí (o un directiu molt perseverant d’afinitats neerlandeses) voldrà que nosaltres, els culers, siguem el poble escollit per viure-la. Quan Johan Cruyff aterra a Barcelona l’any 1973, ningú no pot ser conscient de la transcendència d’aquest fitxatge. Vam haver d’esperar 15 anys per començar a ensumar-ho i 15 més per adonar-nos que la revolució no s’hauria d’haver aturat mai.
I quan semblava que tornàvem a enfonsar-nos va arribar el seu deixeble i ens va maleir per sempre més. Perquè ell ens va fer millors aficionats al futbol. Aquell futbol no tenia res a veure amb l’esport que practicava l’home a qui sagnava la cella fa 150 anys. Això era únic, modern, refinat, s’assaboria a poc a poc, s’aplaudien les triangulacions, es gaudia l’ordre harmònic i es vibrava amb els gols perquè eren la recompensa a l’homenatge que cada dia aquells jugadors oferien al futbol.
I així és com el Camp Nou es va convertir en l’escola del gust de milers de seguidors que avui som incapaços de mirar un partit de futbol sense enyorar aquella sensació a l’estómac quan, amb la delicadesa d’un estilet i l’eficàcia d’un rifle, eliminàvem una per una les línies enemigues, en silenci, sense endur-nos ni una esgarrapada, amb la convicció que a la guerra només hi va qui ha perdut la partitura.
Però això no és tot, perquè de sonata en sonata va tenir la gosadia de guanyar-ho tot. I ningú no es va atrevir a alçar la veu. Havia portat al límit la revolució i havia triomfat. Els guerrers callaven, alguns veritablement commoguts, altres amb recel però impotents davant de la magnitud de l’obra. I nosaltres somrèiem perquè havíem vist i après del millor futbol que veuríem mai. Allò ja no era un espectacle, era una cosa molt més gran.
Tot el que va venir després ho intuíem però no ens havíem atrevit a dir-ho gaire fort. Des d’aleshores rondinem, ens avorrim i hem d’empassar quan ens volen fer creure que podem guanyar-ho tot d’una manera que no sigui aquella. No hem estat mai guerrers ni ho volem ser. Vam ser el poble escollit: ens van ensenyar a estimar el millor futbol de la història. Ara ja és tard per obligar-nos a oblidar.
Mentrestant a Munic, un aficionat renega a les grades de l’Allianz Arena. El seu equip fa 20 minuts que es passa la pilota de manera insultant. Encara no ha xutat a porteria. Però el gol s’ensuma. Jo, que sec al seu costat, l’ensumo. Ell no. Guardiola acaba de rebentar els registres de la Bundesliga per segon any consecutiu. M’acosto al meu veí bavarès i li dic: “Fixi-s’hi bé, aprengui, assaboreixi-ho, deixi’s portar per la música. Gaudeixi’n perquè no se n’adonarà i un dia estarà intentant fer la guerra amb un violí.”
