veinte − ocho =

16 + nueve =

(continuació del relat curt Aprenent a volar, publicat el passat 12/05)

L’accident és cosa de segons, però a la Judit li sembla que dura molt i que tot passa en càmera lenta. Primer, nota com els motors de l’avió s’apaguen, lentament, fent que el brunzit exordidor dels reactors es vagi aturant, fins a provocar un anguniós silenci. Seguidament, la nau deixa de volar, es queda suspesa a l’aire i s’inclina. Se sent l’alè contingut de tots els passatgers, com quan s’encara la baixada més forta d’una muntanya russa i se t’ofega la veu durant els primers instants, deixant anar només el so de l’esglai (aquell únic so que en comptes d’emetre cap enfora, emetem cap endins).

Tot seguit, caiguda lliure, el pilot que intenta planejar i, ara sí, xiscles a tot volum fins que l’ala dreta toca l’aigua, esquitxant milers de litres i trencant-se. El reactor rodola literalment per sobre del mar i la Ju el perd de vista. La panxa de l’avió rebota contra la superfície i el Santi colpeja amb el cap contra la safata plegada del seient de davant, obrint-se les dues celles. Surten les mascaretes del sostre i volen objectes per tot arreu, la Judit observa com rodolen en slow motion: ulleres, revistes, tablets, auriculars i un nen rosset que s’habia deslligat jugant amb el cinturó.

La sang del Santi sura per l’aire i llavors l’avió es trenca per la meitat, fent que un bon grapat de passatgers surtin volant, alguns amb seient i tot. La Ju omple els pulmons d’aire just abans que l’aigua, ben freda, ho inundi tot. El que queda d’aparell es submergeix 15 metres i les orelles li fan molt de mal. S’apreta el nas i descomprimeix. Mira al Santi, que és inconscient, amb els cabells ondulant a l’aigua i se li escapa un riure de pura histèria, deixant anar un munt de bombolles…

– Que si et passa alguna cosa, Juju. Estàs com absent.

– Què? Ai, perdona. És que els enlairaments em posen nerviosa i intento distreure’m pensant en coses agradables. 

– Ah, doncs et deixo amb els teus pensaments, però ja fa estona que som a l’aire, no cal patir.

Ella somriu i tanca els ulls simulant que es relaxa i que s’adorm. Fins que s’adorm de veritat.

El Santi l’observa. Què bonica és -pensa- però està com una puta cabra. Quina manera de donar empentes a la gent a l’aeroport, quina entrada ha fet i gairebé perdem el vol. I a mi que m’agrada organitzar-me i arribar d’hora als llocs, quin viatge em donarà. I quin futur puc tenir jo amb aquesta noia? Què nerviós m’ha posat, m’he empenedit de pujar a l’avió. Però ara la miro i només puc pensar en les converses que hem tingut aquests mesos. Especialment en aquelles converses a les tantes de la nit. I en les fotos. Collons, és que no podem pensar en una altra cosa, els tios? Què bàsics som, òsties. Ara mateix me la faria, però amb carinyo això sí, em sento tan atret per ella… Va, prou! 

Llegeix una mica, es relaxa i també s’adorm.

És negra nit i gairebé tothom dorm. La Ju es desperta. Porta posada la jaqueta d’ell, per sobre. Una jaqueta prima impermeable de The North Face, ideal per a la pluja de les tardes de Costa Rica.  Joder, quin detall, fa fred amb l’aire. Mira’l com dorm. És bon tio i sobre està bo. Però què tens estava quan he arribat, semblava que tingués un pal al cul! I què pijet i pulit se’l veu i jo que sóc tan jipi. Pensava que seria més informal, a les fotos no semblava tan així. És clar que a la majoria de fotos portàvem roba d’estar per casa. O directament poca roba o gens. Serà tan bon paio com sembla? És ben diferent als tios amb qui he estat, però val a dir que no m’ha anat gaire bé fins ara. Li dono una oportunitat? Una altra cosa li donaria ara mateix…

El Santi obre els ulls. No dormia, li costa molt fer-ho als avions, només dormisquejava. Veu que la Judit el mira i somriu. Ella també somriu, s’humiteja els llavis i els apropa als d’ell, fins a quedar a tocar. Es queden així uns segons, esperant, per veure qui fa el primer pas. Ell li fa un petit petó a la comisura dels llavis i a ella se li posa de punta el cabell al clatell, però fa veure que no s’inmuta. Llavors ell li pessiga un llavi amb els seus. I ella es desfà i li torna amb un petó lent, dolç i humit. Un petó que dura uns quants minuts i que els fa tremolar com no ho feien des de l’adolescència, amb aquells primers petons.

No hi ha gaire explicació de perquè de vegades un primer petó als llavis no ens provoca gaire efecte. O en canvi ens entra aquell pessigolleig agradable i aquella sensació d’escalfor. Però de vegades, comptades a la vida, el cos genera tal quatitat de dopamina i oxitocina -drogues naturals que ens inunden les venes i produeixen tant de plaer- que sembla que els dos cossos es fusionin en un i que els peus no toquin terra. Aquest és un d’aquests casos.

Els dubtes s’esvaeixen. El Santi i la Judit es desitgen infinitament i poc els importen les diferències. Ella li posa la mà als texans i comprova el que ja sap. Somriu i s’aixeca camí del lavabo de l’avió, girant-se un instant i fent-li un somriure molt dolent i molt bo alhora.

El Santi es queda glaçat. Els podrien detenir per això. O fins i tot fer aterrar l’avió. Està absolutament boja. I llavors recorda una frase de Françoise Sagan que diu “He estimat fins a la bogeria. I això que anomenem bogeria, per mi és l’única manera sensata d’estimar”. 

El Santi lluita contra el cinturó de seguretat, que amb els nervis s’encalla i no es vol descordar.