18 + 9 =

12 − 3 =

El cel del Raval tenyeix tot el capvespre d’ocre, allargant les ombres als murs de pedra. La Quimi enfila de mala gana el carrer de la Junta de Comerç, i just quan gira per Carme que de poc no se l’emporta per davant un segway, maleïda andròmina de rodes grans manegada per un guiri, a qui crida i fins i tot prova d’esgarrapar. Com odia la gentrificació del barri. Enyora aquells temps quan als carrers hi havia poca gent i moltes escombraries. Quan els bars eren garitos de mala mort amb l’aire dens de fum i el terra ple de restes de menjar, escuradents i tovallons de paper. I no pas com ara, locals pijos, aparadors de Time Out amb música de Belle & Sebastian, llocs de trobada de gent de somriure Profident, a on no s’hi atreviria mai a posar-hi un peu. Troba a faltar el Raval que guardava l’essència del Chino. De quan la Mònica, la princesa del Raval, famosa prostituta avui caiguda en desgràcia, la convidava a beure cervesa entre riures i carícies.

El cel predeia que avui seria una mala nit; sortia de casa amb ràbia al cos, sed al cor i tempesta al cap. Probablement no havia estat bona idea eixir a buscar el que el seu pinxo no li donava a casa, però si s’hi quedava, les conseqüències podrien ser nefastes.

Passen 2 minuts de la mitjanit quan ella torna. El seu silenci en entrar, no per inesperat, se’m clava com una sageta a l’ànima. Fa olor a suor, a brutícia, i sobretot a algú altre. Passa pel meu costat com quan un tren no s’atura a una estació, deixant-me com un passatger solitari amb la mirada perduda. Al vell tocadiscs sona In my secret life, de Cohen, i allà sóc jo, a la cançó, sense deixar anar els lligams del passat, fent l’amor amb ella a la meva vida imaginària, a la meva vida secreta.

Puja a l’ampit de la finestra. Sembla que avui no ha volat prou. Jo callo. Es queda allà pensativa i finalment es gira i em dedica una darrera mirada, entre orgullosa i dolguda. Es torna a girar i salta.

 

Als meus gats, Pinxo i Quimi, un va morir malalt, l’altra d’amor i tristor als pocs dies.