Il·lusions truncades

– Mira, avi, avui juga el Barça! Em portaràs al camp, oi?

– És clar. Però només si fas el favor d’acabar els deures de matemàtiques.

– Fet!

En Guillem tenia sis anys. Des de molt petit va haver d’aprendre a conviure amb els pares separats, sempre d’un cantó a l’altre. Quan els seus amics de l’escola li preguntaven si no se sentia sol vivint entre dos mons, ell somreia i orgullós els explicava que tenia el millor avi del món. Un avi que molava molt. I llavors, es feia el silenci.

Els seus pares sempre li havien estat molt a sobre. El protegien molt, potser massa. Ell adorava jugar amb els seus pares, en Joel i l’Anna, però també volia divertir-se d’una altra manera. Des de molt petit, l’avi Josep li va encomanar la seva passió pel futbol. I, concretament, pel Barça. Poques vegades eren les que, avi i nét, es perdien un partit del Barça al Camp Nou.

A en Guillem li hagués agradat que el seu pare l’acompanyés algun dia. No podia entendre perquè no li agradava el futbol quan, per a ell, era una necessitat. Però el seu pare sempre li deia que era només un joc i que viure envoltat de futbol no era el millor entorn per a un nen de sis anys. Li semblava que tot allò era una parafernàlia. Molt sabó i poca educació. Però, a la vegada, no s’adonava que el seu fill gaudia mirant el Barça, admirant-lo. I que, a més, veia en els jugadors uns valors: l’esforç, el sacrifici i l’incansable lluita per aconseguir uns objectius. Ignorava que en Guillem recordaria tota la vida aquests petits grans moments i, quan arribés el moment, ho explicaria als seus fills com un record inesborrable.

I sí, el futbol també era un món ple d’interessos, de diners i de luxes. Però el seu avi ja s’encarregava de portar-lo pel bon camí. Volia que el seu nét visqués en un món real, on sabés què està bé i què no, però també que es divertís i fos feliç, que és el que li tocava ara. Tindria tota la vida per tenir maldecaps.

Quan anaven a veure el Barça, avi i nét, feien un ritual especial. En Josep l’anava a buscar i se l’emportava a la cafeteria, la de sempre, per berenar junts. En Guillem, sempre que hi havia partit, es posava molt nerviós i no veia l’hora de que l’àrbitre xiules l’inici del partit. Burxava i burxava al seu avi fins que aconseguia, molta estona abans de que comencés el matx, arribar a l’estadi, comprar unes patates i esperava fins que sortien els jugadors a escalfar.

Quan ho feien, en Guillem es posava dret i li feia comentaris al seu avi com per exemple perquè en Valdés portava mitjons grocs o perquè Messi començava el partit a la banqueta. Cridava i cridava. I el seu avi havia de fer esforços per aconseguir calmar-lo. Era en aquests moments quan veia que els ulls li brillaven, que en Josep se sentia plenament afortunat. Era el seu únic nét i el meravellava veure com creixia, al seu costat. Com s’anava fent gran. Era ara quan pensava que no ho havia fet tan malament. Que tot havia valgut la pena.

Quan acabava el partit, en Josep esperava a que la gent comencés a marxar, que les cues es desfessin. Ho feia per mantenir el seu nét controlat, a prop seu. El trajecte, en cotxe, fins a casa, era molt divertit. Ell no parava de riure en veure com el seu nét es queixava de perquè l’àrbitre havia anul·lat aquell gol, quan era evident que no era en fora de joc. També protestava perquè estava mort de gana i tenia por que la seva àvia, a aquelles hores, ja se n’hagués anat a dormir i no pogués sopar. Per ell, era la fi del món. I llavors, en Josep pensava que tan de bo el seu net mantingués tota la vida aquesta màgia. El faria ser molt feliç.

Passaven la porta de casa i en Guillem corria a abraçar la seva àvia. Ella l’omplia de petons mentre li parava la taula. Tots tres sopaven junts i el petit de la casa no parava de xerrar. Avui el Barça havia guanyat contra el rival de tota la vida, el Reial Madrid, per dos a un. La seva àvia ja sabia quin havia estat el resultat del partit, però li encantava escoltar-ho de la boca del seu nét. Veure-li la cara d’il·lusió.

– Què, fill, com ha anat avui? Heu guanyat?
– És clar, àvia. El Barça sempre guanya! Avui hem tornat a guanyar i contra el Madrid! Hauries d’haver vingut. M’he pogut riure d’aquest jugador del Madrid que es creu que és millor que nosaltres. Saps què? Al meu costat hi havia un nen més petit que jo i quan ha marcat l’Alexis ens hem fet una abraçada. Sense conèixer-nos de res!

Els seus avis es van mirar l’un a l’altre i van somriure, orgullosos. Perquè sí, potser el seu fill Joel no creia en aquestes coses, però el futbol no només era un joc. També era una via d’escapament, de creixement, de maduresa i, perquè no dir-ho, de felicitat. D’aquí molts anys, en Guillem explicaria als seus fills aquests moments plens d’il·lusió i de màgia.

Però l’àvia Carme no estava contenta. Sabia que tard o d’hora ja no deixarien entrar al nen gratis al Camp Nou. I a sobre havia sentit al telenotícies que, a partir d’ara, els controls serien molt estrictes i que els nens menors de set anys haurien de treure una entrada. En els partits importants, això seria més complicat o impossible. Ja per a aquest havien hagut de fer malabars.

I ara qui li diria a en Guillem tot això? La Carme no sabia com li explicarien que, a partir d’ara no podrien anar tan sovint al Camp Nou. Hi havia coses que eren molt difícils d’explicar a un nen de sis anys, a qui no pots parlar de negocis o d’empresaris. A qui només entén de sentiments. D’il·lusió. De màgia.

Hi ha decepcions que amb el temps passen, flueixen i deixen de ser importants. I n’hi ha que deixen petjada. L’àvia Carme estava segura de que el seu nét recordaria aquesta desil·lusió tota la vida.

Comparte este artículo

Artículos relacionados